De la necessitat, virtut
Publicat: 22 Desembre, 2023 Filed under: Fòrum Grama | Tags: actualitat, alberto núñez feijóo, amnistia, estatut, indults, pedro sanchez, perro sanchez, Política, política catalana, política espanyola, porcés Deixa un comentariDurant el mes de novembre la dreta i la ultradreta s’han estat manifestant en contra de l’amnistia i de Pedro Sánchez, ja que creuen que atempten contra la unitat d’Espanya. Tot i que la campanya de deslegitimació de Pedro Sánchez i els seus governs de coalició amb Podemos i Sumar ja fa anys que corre, des de les últimes eleccions generals ha anat a més. No se n’adonen, però, que el PSOE i Pedro Sánchez són els principals garants de l’status quo i que acaben de desarticular l’independentisme per una bona temporada, protegint, així, la unitat d’Espanya de la seva principal amenaça en dècades.
A les eleccions generals del passat juliol, el PP va obtenir un major nombre d’escons (137) que el PSOE (121), però aquesta victòria va ser insuficient perquè Alberto Núñez Feijóo pogués articular una majoria per a la seva investidura. El culpable de tot plegat va ser VOX, el partit d’ultradreta que va aconseguir 33 escons (dinou menys que a l’anterior legislatura) amb un discurs que impedia al Partit Popular aconseguir el suport d’altres formacions, com
per exemple el Partit Nacionalista Basc.
Amb aquests resultats, Núñez Feijóo va sortir a fer un discurs de victòria el mateix 23 de juliol amb un estat d’ànim propi d’un funeral, mentre que Pedro Sánchez, havent millorat resultats respecte a l’anterior legislatura, encarnava l’alegria del vencedor. Era difícil, però un govern de Pedro Sánchez era possible.
Essent necessaris els 7 vots a favor de Junts per Catalunya, va començar a córrer el rumor que l’amnistia seria un dels requisits per donar suport a Pedro Sánchez. Abans del 23 de juliol, ben poca gent podia preveure que una llei d’amnistia per al procés es materialitzaria cap a finals d’aquest any. Ni tan sols el mateix Pedro Sánchez, qui va mostrar-se en contra durant la campanya electoral.
Durant el mes de novembre, en anticipació a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, la dreta va començar a mobilitzar-se per tota Espanya, però amb especial intensitat a Madrid. Van convocar-se diferents manifestacions en diferents dates, amb una assistència variable. Però de totes aquestes mobilitzacions, les més interessants, trobo, han sigut les que s’han convocat al carrer Ferraz, davant la seu del Partit Socialista Obrer Espanyol. No deixa de ser irònic que acusin de posar en perill la unitat espanyola a l’únic partit que inclou en el seu nom l’adjectiu “espanyol”.
Les manifestacions ens han deixat moments memorables, com quan el diputat d’ultradreta Javier Ortega Smith s’acostava a la policia i els donava indicacions de com han de fer la seva feina i que els fiscalitzarien, o com quan un grup de cayetanos recriminaven a la policia antiavalots el seu comportament, explicant-los que quan els van destinar a Catalunya, ells els van donar suport. Però aquestes anècdotes no ens han de distreure del que és important, per molt curiós que ens resulti veure a antiavalots carregar contra ultradretans.
Quan més fort va mostrar-se el moviment independentista va ser amb l’organització del referèndum i les manifestacions del 3 d’octubre en contra de l’actuació policial dirigida pel govern de Mariano Rajoy, però també amb les manifestacions de 2019 en contra de la sentència del procés, instigades per l’enigmàtic Tsunami Democràtic que, sembla, estava controlada per dirigents dels partits independentistes. La gestió del resultat del referèndum, la no declaració d’independència, així com el retorn a l’autonomisme han fet que l’electorat perdi confiança en el partits independentistes.
Aquesta pèrdua de capital polític s’ha vist reflectida en els resultats de les eleccions generals a Catalunya, on el PSC va obtenir un terç del tot dels vots i ERC, primer dels partits independentistes, va quedar en quarta posició per darrere de Sumar i del PP, obtenint només un 13% dels vots.
En aquest escenari, Pedro Sánchez, un dels polítics més pragmàtics del nostre entorn, ha sabut fer de la necessitat virtut i ha aconseguit el retorn de Junts (hereus de Convergència) a la governabilitat d’Espanya. La jugada és arriscada, ja que l’amnistia causa molt de rebuig inclús dins de les pròpies files socialistes, però si surt bé, haurà posat punt i final a un desafiament que va iniciar-se a principis de la dècada passada.
Pedro Sánchez no és el principal artífex de la desarticulació del moviment independentista. Gran part de la responsabilitat és dels líders de partits independentistes, però la cirereta del pastís la posaria l’actual president del Govern d’Espanya, un president que, a més, ha sabut articular una majoria que, sobre el paper, representa la pluralitat i la diversitat d’Espanya.
Refer el moviment independentista requerirà desfer-se dels antics lideratges, per molt màrtirs que hagin sigut al suportar presó i exili, així com tornar a crear un relat capaç d’aglutinar gent a dreta i esquerra de l’espectre polític. La sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut d’Autonomia va ser un dels principals catalitzadors del
procés. Però ara no és previsible que hi hagi algun fet d’aquestes característiques.
Amb l’amnistia, Pedro Sánchez no només ha demostrat ser un animal polític capaç de revertir els mals resultats de les eleccions autonòmiques i locals del maig, sinó que és capaç de posar punt final al que ha estat el principal repte a la democràcia espanyola en les últimes dècades. Amb una dreta enrocada a Madrid i amb una idea casposa del país, el PSOE ho té fàcil per començar a articular un relat alternatiu on els diferents pobles que formen el Regne d’Espanya puguin sentir-se bé o, com a mínim, no sentir-se menyspreats.
Una possibilitat a curt o mitjà termini és que es proposi un nou Estatut d’Autonomia. Aquesta proposta no serien més que engrunes per al moviment independentista. Però és tal la desfeta d’uns i l’habilitat de l’altre que, a poc que estigui més ben redactat que l’Estatut l’actual i, sobretot, que no acabi retallat, tindrem una Espanya unida per dècades, per molt que la dreta brami ben fort que està a punt de partir-se.
L’origen del conflicte etern
Publicat: 13 Novembre, 2023 Filed under: Fòrum Grama | Tags: colonitzacio, guerra contra hamas, guerra eterna, Hamas, Israel, nacions unides, ocupació, Palestina, sionisme Deixa un comentariEl conflicte entre Israel i Palestina no va començar el passat 7 d’octubre amb les massacres provocades per Hamàs en la seva invasió sense precedents al sud d’Israel. Situar l’origen de l’actual guerra en un atac per part d’una organització considerada com a terrorista per part de la majoria de països occidentals és tan naïf com creure que l’origen d’aquests es remunta dos mil·lennis enrere. Tot i així, es tendeix a considerar aquest un conflicte etern.
A principis del mes passat, el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs, per les seves sigles en àrab) va dur a terme un atac al sud d’Israel, agafant tothom per sorpresa –serveis d’intel·ligència hebreus inclosos–, matant més de 350 membres dels cossos i forces de seguretat israelians, així com un miler de civils, a banda de segrestar 200 persones, entre civils i militars. La comunitat internacional s’ha bolcat en el suport a Israel, incloent-hi la mobilització d’un parell de portaavions nord-americans a la zona per donar suport a l’estat hebreu en el cas que l’atac del 7 d’octubre fos el preludi d’un conflicte regional amb l’Iran, un dels principals aliats de Hamàs.
La reacció d’Israel a l’atac va ser, tal com era previsible, ràpida i contundent. Una reacció que, ja sigui degut a l’alta densitat de població de la Franja de Gaza, les bases de Hamàs i altres organitzacions, així com les plataformes de llançament de coets situades al subsòl i a prop d’infraestructura civil, o ja sigui per manca de respecte pel dret internacional humanitari, sabíem que comportaria la mort de milers de civils incloent infants. Segons informa Al-Jazeera el 5 de novembre en base a dades del Ministeri de Salut de Palestina, com a mínim 4.008 infants han mort des de l’inici de la guerra contra Hamàs a Gaza, i el total de víctimes a la franja arriba a les 9.770 persones.
No sabem amb certesa com acabarà la present guerra, tot i que és d’esperar que la invasió israelià s’allargui setmanes, sinó mesos, i que el nord de la Franja de Gaza quedi arrasat. El que sí podem aventurar, però, és que aquesta guerra no posarà fi al conflicte, com no van posar-hi fi totes les anteriors, independentment de qui les iniciés.
Establir l’origen d’aquest conflicte suposa un conflicte en si mateix. Inclús considerar-ho com a conflicte és problemàtic, com afirma na Itxaso Domínguez de Olazába a Palestina: ocupación, colonización, segregación, ja que posa en peu d’igualtat les diferents parts, obviant que l’Estat d’Israel manté sota ocupació els territoris palestins, comptant amb un exèrcit i ajuda i suport militar de poderosos aliats, mentre que els palestins estan privats de tenir quelcom similar a un exèrcit o d’exercir una sobirania equiparable a la de qualsevol altre estat.
Situar l’origen d’aquest conflicte, deia, és problemàtic. Considerar que aquest té dos mil·lennis d’antiguitat és risible, però es fa impossible entendre la voluntat del moviment sionista de disposar d’un estat propi sense tenir en consideració la discriminació patida pels jueus arreu d’Europa durant segles, especialment amb els pogroms patits durant el segle XIX i principis del segle XX.
A principis del segle XX, degut als pogroms que s’estaven duent a terme a Rússia, el Secretari Colonial Britànic Joseph Chamberlain va proposar a Theodor Herzl, líder de l’Organització Sionista Mundial, de cedir-los una part de l’actual Kenya per a l’establiment d’una “llar nacional” per al poble jueu. Un parell d’anys més tard van rebutjar l’oferta, ja que van comprovar que en aquest territori ja hi vivia gent que, molt segurament, no els agradaria ser colonitzats i, a més, l’objectiu últim de l’organització era establir-se a Terra Santa.
Durant la Primera Guerra Mundial, mentre combatien els otomans, els britànics van començar a planificar el futur del llevant i Mesopotàmia un cop derrotats els turcs que dominaven la regió des de feia segles. Així, el 1917 el govern britànic feia pública la declaració del Secretari d’Afers Exteriors Arthur Balfour al líder de la comunitat jueva britànica Walter Rothschild, en la qual es mostraven favorables a l’establiment d’una “llar nacional a Palestina”.
La coneguda com a Declaració Balfour va tenir impactes significatius que van acabar condicionant el futur de la regió. Un dels principals efectes que va tenir va ser una major acceptació del moviment sionista per part dels jueus d’arreu del món, incrementant-hi el suport. Però també va esdevenir un element central del Mandat Britànic de Palestina, configurant la jueva com una de les comunitats amb cert grau d’autogovern. És en aquest moment de la història que l’historiador palestí americà Rashid Khalidi situa l’origen del conflicte en la seva obra Palestina, cien años de colonialismo y resistencia.
Els mandats de la Societat de Nacions, creats en acabar la Primera Guerra Mundial, eren encomanats a potències aliades que havien de fer-se càrrec de l’administració d’aquests territoris fins que aquests poguessin funcionar de forma autònoma i sobirana, seguint la lògica del principi d’autodeterminació dels 14 Punts del President Nord Americà Woodrow Wilson. Així doncs, els jueus recentment migrats d’arreu d’Europa al Mandat de Palestina tenien dret a l’autodeterminació igual que la població àrab autòctona.
Durant els anys que va durar el mandat britànic, la població jueva de Palestina va veure’s augmentada, principalment degut a la migració, tot i que aquesta va estar limitada en diferents moments per part de l’autoritat britànica. Una de les conseqüències previsibles va ser l’augment de les tensions entre àrabs, jueus i britànics que va culminar en la guerra civil entre els anys 1947 i 1948. Aquesta guerra, però, no va posar fi al conflicte.
L’any 1947, una recent estrenada Organització de les Nacions Unides va realitzar una proposta de partició en dos Estats del Mandat Britànic de Palestina. Aquesta proposta va ser acceptada pels lideratges jueus, però rebutjada pels representants àrabs. L’any 1948, quan els britànics van abandonar el territori, Israel va proclamar la seva independència en base a les delimitacions de la proposta de partició i, al cap de les poques hores, els països àrabs de la zona van envair el nou Estat hebreu, citant la protecció dels palestins com a motivació.
En finalitzar la guerra, l’any 1949, la Franja de Gaza va ser annexionada per part d’Egipte i Cisjordània per part de Jordània fins que, fruit de la guerra dels Sis Dies de 1967 ambdós territoris van passar a ser ocupats per Israel. Des de la declaració de la seva independència, Israel s’ha vist atacat per diferents estats àrabs i sempre n’ha sortit victoriós.
Els jueus, com a poble, van poder autodeterminar-se en el territori del Mandat Britànic de Palestina, mentre que els palestins no van poder-ho fer. A banda de la colonització de la seva terra i la despossessió, els palestins s’han vist afectats pels seus mals lideratges i utilitzats per la resta de països àrabs. Com a conseqüència de tot plegat, els palestins estan segregats i, la majoria, viuen sota ocupació.
Els brutals atacs del passat octubre per part de Hamàs són injustificables però, tal com va dir l’António Guterres, Secretari General de Nacions Unides: “és important reconèixer que els atacs de Hamàs no van succeir en el buit.”
Sabem que amb aquesta guerra no es posarà solució al conflicte entre Israel i Palestina. Però l’única esperança que poden tenir aquests dies és que sigui tan catastròfica que no hi hagi cap més alternativa que creure en una solució diplomàtica que permeti als palestins viure en llibertat i als israelians amb seguretat.
Hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?
Publicat: 5 Octubre, 2023 Filed under: Fòrum Grama | Tags: art, cultural critic, cultural tutor, degeneració, degenerat, glòries del passat, Imperi romà, nostalgia, reaccionari, retvrn, romans Deixa un comentariMARTÍ SEGURA JULIÁN
Les xarxes socials han esdevingut un element central de la nostra cultura, tot i que encara hi hagi molta gent que viu aliena a tot el que hi passa. És una qüestió força raonable, tenint en compte la bretxa digital, i potser el que explicaré avui us ha passat per alt. Però, primer de tot, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?
En les últimes setmanes han aparegut força vídeos en què dones pregunten a les seves parelles masculines com de sovint pensen en l’Imperi Romà i ells responen que ho fan diverses vegades a la setmana, davant de l’estupefacció d’elles. Com és lògic amb aquesta mena de fenòmens virals, el meme ha anat patint variacions, però sempre al voltant de la mateixa idea. Han passat els dies i, reflexionant sobre per què els homes pensen tan sovint en l’Imperi Romà, no puc parar de pensar en un altre fenomen recent en les xarxes socials.
D’un temps ençà proliferen comptes que fan “divulgació” sobre l’art i l’arquitectura. En concret, de l’art i l’arquitectura d’abans de mitjans del segle XX. Aquests comptes, amb avatars de busts grecorromans o renaixentistes, tendeixen a acompanyar les seves publicacions amb breus explicacions i lamentant-se que “hàgim deixat de construir així” (sic) o que “hàgim abandonat la bellesa” (sic). Quan apareixen edificis o obres d’art més moderns, habitualment és per a criticar-los, ja sigui perquè l’art contemporani està desconnectat de l’esperit humà, o bé perquè ara tot és igual arreu.
Les preguntes que es fan poden semblar innòqües, però a poc a poc, mitjançant el que es coneix com xiulet de gos (dog whistle, en anglès), van creant una comunitat de gent amb idees similars. El xiulet de gos no és res més que llançar missatges aparentment neutres però amb una forta càrrega política per als que saben identificar-la, que habitualment són persones amb idees afins. Un missatge que apel·la al major nombre de persones possible sense crear polèmica o l’oposició dels contraris. Idò, quan parlant de la seva ideologia política algú diu que allò que el preocupa és que els trens vagin a l’hora, sovint està dient als afins que simpatitza amb l’extrema-dreta, fent referència a la idea que, durant el règim de Mussolini a Itàlia, les coses funcionaven bé.
Així, aquests comptes enalteixen les glòries del passat; un temps en què l’home era capaç d’assolir les fites més importants en les arts; d’alçar, sense l’ajuda de les tècniques modernes, grans edificis per fer sentir a la resta de població el poder i la bellesa de Déu; un temps en què les coses eren més senzilles, on tothom tenia clar el seu lloc en la societat i això feia possible la construcció d’obres d’extraordinària bellesa. En última instància, una societat que no havia degenerat en el que som avui dia.
Una cosa que hem de tenir clara d’aquests comptes és que, en la immensa majoria de casos, no fan una tasca divulgativa sobre art, arquitectura, o història. Mitjançant la selecció d’obres que mostren, alimenten el relat de què tot el que es feia abans era bell. Però el que mostren és una part de la història. Quan parlen d’arquitectura, mostren temples antics, catedrals gòtiques o palaus renaixentistes, tot obviant que aquestes eren construccions de les elits, sovint emprades com a eines de propaganda. I el mateix passa amb les obres que decideixen obviar. A més, ometen que moltes d’aquestes grans obres que mostren van ser controvertides en la seva època i menystingudes durant molt de temps. O és que penseu que “gòtic” era un terme positiu durant el renaixement?
Ni la selecció de les obres que mostren, ni el llenguatge emprat són innocents. La visió que tenen els perfils mencionats sobre quines són les grans obres de la humanitat és força peculiar. Per norma general, són obres del que podem considerar la cultura occidental, d’arrel greco-llatina i cristiana, situades totes elles a Europa –i als Estats Units algunes de les més modernes, com les Art Decó o les neoclàssiques. En molts pocs perfils hi veureu fotografies d’obres africanes, precolombines o asiàtiques. Pel que fa al llenguatge, tendeixen a parlar en primera persona del plural respecte a l’assoliment d’aquestes fites, fent-nos-hi partícips, independentment del nostre origen i relació amb la cultura i les societats on realment van crear-se dites obres.
D’aquesta manera, a poc a poc van creant el relat que, abans de la degeneració, érem capaços d’assolir aquestes fites. Tots nosaltres érem Leonardo da Vinci, Raffaello Sanzio, Michelangelo Buonarroti o Donatello, i tot el que es feien eren obres mestres. Són perfils que estimulen la nostàlgia per un temps passat idealitzat on cap dels mals que identifiquen avui dia hi tenien lloc.
Juntament amb aquests comptes sobre l’art, n’han aparegut d’altres, amb el mateix modus operandi, sobre les glòries d’alguns imperis. A Espanya abunden els comptes que enalteixen l’Imperi Espanyol i les seves glòries i herois, com Carles I o Blas de Lezo. I, dins de les comunitats més internacionals que trobem per les xarxes, el més comú és trobar-se comptes sobre l’imperi per antonomasia, l’imperi que tota la resta d’imperis han provat d’imitar: l’Imperi Romà.
La recepta és la mateixa: parlar de les grans fites sense aportar-hi massa context, sense ser-ne crític, i emprant un llenguatge que suggereixi que tots n’érem partícips. Aquí i allà, un salpebrat de missatges ideològics encoberts, una mica de presentisme aplicat al passat i una conclusió clara: abans els homes eren homes de veritat, ja fossin guerrers o grans artistes i intel·lectuals. I abans, en aquest passat idíl·lic, no hi havia les degeneracions i les desviacions que patim com a societat avui en dia. Els homes caçaven, anaven a la guerra i produïen, mentre les dones es feien càrrec de la llar i de la família. El missatge de fons és que quan es respecta l’ordre natural, i cadascú ocupa el seu lloc en la societat, som capaços d’assolir grans fites.
Després d’unes dècades de grans avenços en matèria de drets socials, d’igualtat de drets entre homes i dones i, també, del reconeixement i de la protecció (encara avui en dia insuficient) dels drets de col·lectius minoritzats, ens estem trobant amb una contraofensiva reaccionària. La majoria d’aquests perfils són nostàlgics d’un passat idealitzat en què la seva identitat, a diferència del present, no era posada en qüestió ni criticada. Un passat sense art degenerat, sense gent degenerada, on tot el que s’hi feia era bell i bo.
I vosaltres, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?
La laïcitat mal entesa
Publicat: 14 Setembre, 2023 Filed under: Fòrum Grama, Opinión | Tags: abaia, igualtat, John Rawls, Laïcitat, llibertat de consciència, principi d'igualtat, prohibició de l'abaia, prohibició del vel, vel Deixa un comentariQuè us semblaria si un ministre d’educació, d’un dia per l’altre, anunciés que per al pròxim curs escolar estarà prohibit l’ús d’espardenyes o de jupetins tradicionals a les escoles? Això ha fet Gabriel Attal, ministre d’Educació Nacional de França, respecte a l’abaia, una túnica ampla tradicional que vesteixen les dones de certs països de Pròxim Orient. Ho ha justificat dient que “quan entres a una classe no hauries de ser capaç d’identificar la religió dels alumnes només de mirar-los”. L’anunci no és sorprenent, atès que França és coneguda per la seva particular visió de la laïcitat.
El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la laïcitat com l’“actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses.” Tot i que té antecedents al llarg de la història, la idea va sorgir a França durant el segle XIX, i encara avui en dia és aquest país el que ens ve al cap quan pensem en aquest concepte, especialment a partir de l’aprovació el 2004 de la llei que prohibeix l’ús de símbols o vestimenta religiosa a les escoles d’educació primària i secundària.
Segons una enquesta realitzada per l’institut d’estudis d’opinió IFOP, el 77% de la població estaria a favor d’aquesta prohibició, arribant al 80% entre el personal docent. L’únic partit polític que s’hi oposa, i que ha anunciat que presentarà una queixa al Consell d’Estat, és La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Aquest partit considera, igual que el Consell Francès del Culte Musulmà, que l’abaia no és un símbol religiós i, per tant, la prohibició seria inconstitucional.
Estic convençut que a casa nostra aquesta prohibició agrada força a la dreta més reaccionària, però també a certs sectors de l’esquerra. Aquests últims solen emparar-se en un laïcisme mal entès –com també ho és, a parer meu, el laïcisme francès– i en una crítica superficial i generalitzada cap a tot allò religiós per donar lloc a comentaris i actituds racistes. Tal com ho veig jo, la prohibició de l’abaia és injusta, com també ho és la prohibició de l’ús de simbologia religiosa a les institucions públiques, tals com les escoles o les oficines de l’administració, per molt de suport popular que aquestes limitacions puguin tenir entre l’electorat francès i a casa nostra.
LA JUSTÍCIA COM A EQUITAT
Des que se’m va descobrir el filòsof John Rawls a l’assignatura de Teoria Política, he usat els seus principis de justícia com a criteri per establir si determinades situacions són justes o injustes. El 1971 va publicar Una teoria de la justícia, on presenta la teoria de la justícia com a equitat, reformulada el 2001 incorporant algunes de les crítiques a La justícia com a equitat: una reformulació.
Rawls proposa un experiment mental en què un grup representatiu de ciutadans lliures i iguals han de decidir els principis que han d’estructurar la societat, és a dir, un contracte social. Però, per a fer-ho, aquests ciutadans lliures i iguals han d’estar, en aquesta posició original, sota el que ell anomena un “vel de la ignorància”. Així, aquesta mostra representativa ignora per complet qualsevol característica de la seva identitat, incloent-hi el sexe, la professió, les condicions de vida en les que viurà o les seves capacitats.
Rawls creu que els principis de justícia que raonablement acceptarien serien els següents:
- Cada persona té el mateix dret irrevocable a un esquema plenament adequat de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema similar de llibertats per a tothom
- Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions. En primer lloc han d’estar vinculades a càrrecs i posicions obertes a tothom en condicions d’igualtat equitativa d’oportunitats; i, en segon lloc, les desigualtats han de redundar en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat[1].
Centrem-nos en el cas que ens ocupa, la laïcitat francesa. Per tal de protegir la llibertat de consciència, raonen des de França, cal fer una separació total entre l’Estat i l’Església. D’aquesta forma protegeixen la consciència dels ciutadans i aquests poden en total llibertat tenir una religió, canviar-la o no tenir-ne cap. Més important encara, l’Estat i els seus serveis públics han de ser totalment neutrals en aquesta qüestió i, així, segueix el raonament, la ciutadania rebrà un tracte igualitari independentment de les seves creences.
Sobre el paper pot arribar a semblar una bona idea. Més encara tenint en compte que a França, com en altres països, l’educació ha estat tradicionalment en mans de l’Església. Seguint aquesta lògica, hom troba raonable que el funcionariat, en tant que servidors de l’Estat, no duguin a terme una tasca religiosa, com podria ser un cert proselitisme des de les aules.
Ara bé, aquesta forma d’aplicar la laïcitat a França no afecta només el funcionariat, sinó que, amb la regulació de la simbologia religiosa a les aules del 2004 i, aquest any, la de l’abaia, la prohibició afecta principalment l’alumnat, en especial les alumnes musulmanes que duen el vel. Com que la majoria de persones de fe cristiana o atees no duen simbologia especialment visible que les identifiqui amb les seves creences, aquesta prohibició els afecta substancialment menys que a les de fe musulmana, jueva o sikh, per a les quals l’ús determinada simbologia fàcilment identificable és habitual.
Aquestes dues prohibicions, a més, afecten desproporcionadament un col·lectiu que és minoritari i que ha patit discriminacions per origen i per religió, entre d’altres. Tenint en compte que, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística I d’Estudis Econòmics el 2020 aproximadament el 30% de la població migrant a França provenia del Magreb, veiem que aquestes prohibicions afecten majoritàriament un grup de població que no és especialment benestant. La desigualtat que pateixen en aquesta qüestió concreta no redunda en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat, sinó que els perjudica encara més. Qui surt beneficiat d’aquesta prohibició és qui, pel motiu que sigui, no vol veure ni conviure amb gent d’altres orígens.
Ja era difícil de justificar que l’ús del vel o d’altres símbols religiosos pugui afectar, d’alguna manera, la llibertat de consciència de la resta de l’alumnat, però la prohibició de l’abaia, una peça de roba que no és estrictament religiosa, va en contra de la lògica més elemental. En els últims temps ha crescut la preocupació a França per la desafecció cap al país que senten molts dels seus ciutadans descendents de migrants, especialment aquells de les ex-colònies franceses a l’Àfrica i el Magreb. Amb aquestes prohibicions és d’esperar que aquesta desafecció augmenti cada cop més.
Ja sigui a través de la migració, o ja sigui pel reconeixement de la seva diversitat intrínseca, les societats occidentals són cada cop més diverses i plurals. De retruc, les identitats nacionals també ho són. Tot i que molesta a certs sectors identitaris, hi ha diverses formes de ser català i, gràcies a això la nostra és una societat més lliure i tolerant que temps enrere. A França, però, sembla que només hi hagi una forma de ser francès i, lamentablement, aquesta forma única va en contra de molts ciutadans francesos.
[1] Rawls, J. (2012) La justicia como equidad: una reformulación, Paidós. Barcelona, p.73
Orgull i sacrifici
Publicat: 13 Setembre, 2023 Filed under: Fòrum Grama, Sin categoría | Tags: Eid al adha, islamofobia, lgbtifobia, Orgull LGBT, pinkwashing, rentat rosa, Sacrifici 1 comentariAquest any han coincidit dues commemoracions que se celebren per mig món. Entre el 27 de juny i l’1 de juliol ha tingut lloc l’Eid al-Adha, la festa islàmica del sacrifici, i el 28 de juny s’ha celebrat el Dia Internacional de l’Orgull LGBT. Ambdues festivitats tenen motivacions força diferents, però aquesta coincidència m’ha fet reflexionar sobre la defensa de drets i les discriminacions.
La primera d’aquestes commemoracions celebra la submissió absoluta d’Abraham a Déu quan aquest va ordenar-li sacrificar el seu fill Ismael (en la tradició bíblica obliga a sacrificar el seu altre fill, Isaac). Quan Abraham estava a punt de degollar el seu fill, Déu el canvià per un xai. Així, els musulmans d’arreu del món sacrifiquen xais –o altres animals– en commemoració d’aquest fet. Tradicionalment, la carn es divideix en tres parts iguals a repartir entre les persones més desfavorides, les amistats i la família. L’inici de la festivitat inclou pregàries que, en llocs com Barcelona, es fan en algunes places públiques.
Per altra banda, el dia de l’Orgull commemora les protestes espontànies (que van esdevenir aldarulls) en contra d’una batuda policial al conegut bar gai novaiorquès Stonewall Inn. Tot i que el moviment d’alliberament gai té arrels més profundes, sovint es considera els fets d’Stonewall com un punt d’inflexió amb repercussió més enllà dels Estats Units. Des de llavors, milers de persones reivindiquen públicament tolerància cap a la seva existència i drets per protegir-los enfront de les discriminacions que encara avui en dia pateixen.
Com cada any quan s’apropa el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBT, moltes empreses i comptes institucionals han fet publicacions a les xarxes socials en suport al col·lectiu. Aquest fenomen es coneix com a rentat rosa (el que en anglès es diu pinkwashing), tot i que, degut a l’auge internacional de la dreta més reaccionària, sembla que moltes empreses creuen que ja no els és rendible.
Una de les institucions que sempre fan publicacions per al dia de l’Orgull és el Futbol Club Barcelona que, a més, canvia la fotografia de perfil a les seves xarxes socials per incloure-hi la bandera del col·lectiu –incloent els colors referents al col·lectiu trans– en cada un dels seus perfils. Bé, no exactament en tots. La fotografia de perfil del compte institucional de twitter en àrab només inclou els colors blaugrana. Tot i així, des d’aquest mateix compte van repiular una fotografia del Camp Nou amb tot de banderes de l’arc de Sant Martí. Les respostes del públic àrab han estat repletes de comentaris homòfobs i referències a versets del Corà.
De forma similar, el compte de Twitter de l’Ajuntament de la comtal vila de Ripoll va publicar una fotografia de la batllia amb una bandera de l’arc de Sant Martí en commemoració del dia de l’Orgull. En aquest cas, la bandera era la ja clàssica de l’arc de Sant Martí, sense cap referència explícita al col·lectiu trans. A les respostes, els perfils amb la bandera de la Creu de Sant Jordi –símbol que utilitzen perfils identitaris catalans– es mostraven molt decebuts que la nova alcaldessa d’extrema dreta també s’unís a aquesta celebració. Els sabia greu que fossin favorables al que anomenen “ideologia de gènere”.
L’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa posa en perill drets i llibertats que han costat molt d’aconseguir. Per exemple, la Fiscalia de Pàdua, a Itàlia, ha comunicat a 33 famílies homoparentals formades per dones que eliminarà del registre a la mare no gestant, de forma retroactiva. Però l’extrema dreta també ataca a qui té orígens diferents, professa una altra religió o fa mostres públiques de devoció. Hem d’estar molt vigilants i no permetre que s’ataqui un col·lectiu per, suposadament, defensar-ne un altre.
Hom hauria de poder viure la seva sexualitat i la seva fe en llibertat, sense témer discriminacions o conseqüències físiques. La resta no n’hem de fer res, de com sigui o deixi de ser algú altre. La vida en societat, la vida en comú, ens hauria d’obligar a tenir els coneixements mínims sobre els seus membres per tal de reduir els prejudicis. Així, potser descobriríem que hi ha musulmans membres del col·lectiu LGBT, com l’imam Ludovic-Mohamed Zahed, que lluiten per a evitar la discriminació envers el col·lectiu dins de l’Islam o que hi ha organitzacions com l’Associació Shams que lluita per la defensa dels drets LGBT a Tunísia.
La lluita per l’ordre mundial
Publicat: 2 Mai, 2023 Filed under: Internacional | Tags: guerra d'ucraïna, nou ordre mundial, Ordre mundial, otan, rivalitat, russia, xina Deixa un comentari
La defensa de l’ordre internacional basat en regles (OBR) s’ha convertit, en els últims anys, en una frase habitual per part de diplomàtics i estadistes occidentals. Tot i que ni el concepte ni la frase són nous -de fet, s’ha emprat durant dècades- un té la sensació de què el seu ús s’ha incrementat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna. Què vol dir, però, un “ordre internacional basat en regles” i quina importància té en la situació en la que ens trobem?
Ordre, normes i regles.
La derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial va comportar la creació d’un seguit d’institucions que, aquest cop sí, s’esperava que poguessin salvaguardar la pau mundial i la seguretat, amb Nacions Unides com a pal de paller. És així que es va formalitzar un nou ordre mundial.
Vicenç Fisas, analista de conflictes i doctor en Peace Studies, explica en el llibre La lucha por el orden mundial, el debate sobre las normes y las regles del juego la diferència entre ordre, normes i regles:
- Ordre: l’existència d’un grup organitzat d’institucions internacionals (o regionals)
- Normes: les expectatives que comparteixen les societats sobre les formes acceptables, correctes i adequades de comportar-se en l’àmbit internacional. Les normes precedeixen a les regles, posant l’accent en els comportaments, deures i obligacions, i són d’àmbit universal. Les normes precedeixen a les regles, les influeixen i les guien.
- Regles: aquestes especifiquen les actuacions i allò jurídic i institucional. Són, sovint, la concreció reglada de les normes.
El Dret Internacional Públic és el conjunt de regles, normes i estàndards generalment reconeguts com a vinculants entre els Estat. El DIP es compon, a grans trets, del Dret Internacional Consuetudinari (basat en la costum i pràctica tradicional) i dels Tractats Internacionals.
Ni l’ordre, ni tampoc les normes ni les regles són fixes ni perpètues al llarg del temps. De fet, aquest ordre es va veure modificat amb el desmembrament de la Unió Soviètica i la victòria del bloc occidental, deixant als Estats Units com a única potència hegemònica a nivell global. Va ser en aquest moment que les institucions liberals consagrades en el bloc occidental van prendre un caràcter global.
L’ordre internacional basat en regles
El sorgiment d’un món unipolar liderat pels Estats Units d’Amèrica va comportar, durant els anys noranta, un període fèrtil de creació de normes i compromisos internacionals de temàtica força variada (sobre la dona, el comerç, el desenvolupament, etc.) així com la formació de noves institucions d’abast mundial, com la Cort Penal Internacional.
Aquest etapa va començar a veure el seu final a mitjans de la primera dècada del segle xxi. Diferents fets en donen testimoni: els temptats de l’11 de setembre, les invasions nord-americanes de l’Iraq i l’Afganistan, així com el fracàs de la Cinquena Conferència Ministerial de l’OMC al 2003, l’auge de Xina com a potència econòmica global i la crisi financera de 2008.
Tot i la centralitat del sistema de Nacions Unides per a l’ordre vigent, el cert és que aquesta és una organització poc operativa per a la governança mundial. Dos elements ressalten per a entendre aquesta manca d’operativitat:
- a diferència de la governança Estatal, a nivell internacional no hi ha cap ens capaç d’aplicar les normes (no hi ha un Estat amb el monopoli de la violència legítima per sobre de la resta d’Estats)
- l’estructura mateixa de Nacions Unides, amb el Consell de Seguretat i els vetos dels cinc membres permanent com a element central, dificulta la presa de decisions operatives.
Davant d’aquesta manca d’operativitat, el grup conegut com a G7 (el Grup dels 7 més la Unió Europea) es reuneix de forma periòdica en un fòrum intergovernamental per discutir i coordinar solucions a qüestions globals en diferents àrees, com ara comerç, seguretat o canvi climàtic. Els membres del G7 sumen més del 30% del PIB mundial i la meitat de la riquesa tot i agrupar només el 10% de la població. Tot i no ser una organització internacional formal, degut al pes polític i econòmic que tenen, són capaços d’exercir prou influència com per a liderar canvis a escala global.
Podem considerar el G7 com les potències líders del vigent ordre internacional, les normes del qual han estat influïdes per ells o els beneficien. Tot i que entre els principals tractats i instruments internacionals sobre drets humans s’hi inclouen aquells en defensa i promoció de drets socials i econòmics, el cert és que les normes i regles que defensen els països del G7 estan més centrats en els drets individuals.
Els valors compartits pels membres del G7 i, per tant, els de l’ordre internacional basat en regles són els següents: llibertat fonamentals, llibertat d’expressió, igualtat de gènere, democràcia, Estat de Dret, seguretat, respecte pels Drets Humans, inclusió social, diversitat, desenvolupament sostenible, promoció de la pau entre els Estats, salvaguarda de la sobirania, integritat territorial, independència política de tots els Etats, multilateralisme, apertura social, oportunitats i societat civil. Això no obstant, ni tan sols els abanderats de l’OBR segueixen al peu de la lletra la totalitat de regles que defensen.
Qüestionant l’ordre establert
Tot i que hi ha crítiques al vigent ordre internacional des d’àmbits molt diferents, moltes d’elles aspiren a una certa apertura i democratització d’aquest ordre. Així, països com Mèxic, Brasil, la Índia o França han fet propostes per limitar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides i, també, per ampliar-ne els membres d’aquest.
Dues són les principals potències revisionistes que qüestionen l’ordre internacional post-Guerra Freda: la Federació de Rússia i la República Popular de la Xina. Entenem per revisionista aquell Estat el qual no està d’acord amb l’status quo vigent i té la voluntat de canviar-lo.
Rússia
Per una banda, la Federació Russa, en tant a successora de la Unió Soviètica, disposa de l’arsenal nuclear més gran del món i, fins a la invasió d’Ucraïna l’any 2022, es considerava que era la segona potència militar a nivell mundial. Ni la seva economia ni la seva capacitat d’influència envers altres Estats és comparable a la de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda.
La Federació Russa considera que un ordre internacional multipolar és més just i que, indubtablement, ella ha de formar part de les grans potències que lideren el món. Així, considera que part de les regles en què es basa l’OBR que defensa Occident està fet en contra seu i que les principals potències liberals, amb Estats Units al capdavant, incompleixen part d’aquestes regles que imposen a altres.
Després d’uns anys inicials d’acostament als països occidentals, durant els anys noranta, amb la transició cap a una economia de lliure mercat i l’acceptació general de les regles del joc plantejades des dels Estats Units, el lideratge rus va anar assumit que no se l’acceptaria com a un membre més del “club occidental”. Mai ha vist amb bons ulls l’ampliació de l’OTAN cap a Europa de l’Est, considerant que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord no té raó de ser un cop finalitzada la guerra freda. Als seus ulls, l’existència i ampliació de l’OTAN demostra que l’objectiu d’aquesta ha estat sempre la de rivalitzar amb Rússia.
Sent conscient de les seves capacitats, ha optat per actuar en la zona gris, amb accions per sota del llindar del conflicte armat, ja sigui amb accions comercials o amb accions militars de baixa intensitat que entrin dins de la “negació plausible” per a soscavar el vigent ordre , intentat assegurar-se una àrea d’influència al seu voltant que serveixi de coixí contra occident.
Algunes d’aquestes accions serien els talls de gas (o l’amenaça dels talls) cap a Ucraïna a principis del segle xxi, les campanyes de desinformació a través de mitjans com Russia Today o la interferència en campanyes electorals, entre d’altres.
Xina
La posició i mètodes de la República Popular de la Xina són substancialment diferents dels de la Federació Russa. La Xina és el país més poblat del planeta i el segon amb el PIB (nominal) més elevat i, des de fa uns anys, se la considera la segona potència mundial, rivalitzant amb els Estats Units d’Amèrica per l’hegemonia mundial.
A mitjans del segle xix, amb l’inici de les guerres de l’opi, la Xina de la dinastia Qing va començar a ser intervinguda i subjugada per les potències occidentals i Japó. S’iniciava així el segle de la humiliació durant el qual s’imposarien un seguit de tractats desiguals a la Dinastia Qing, a part d’obligar-la a cedir territoris i esferes d’influència a potències estrangeres.
El segle d’humiliació s’acaba a mitjans del segle xx amb la recuperació de la sobirania al abrogar els tractats desiguals i expulsar els japonesos de la Xina continental. Però la Xina resultant va ser un país dividit (amb el govern nacionalista refugiant-se a Taiwan i Regne Unit retenint Hong-Kong) i destrossat per una llarga guerra civil interrompuda per la invasió japonesa. Des de llavors, el Partit Comunista de la Xina ha aconseguit refer el país, convertint-lo en la segona economia mundial, i fer-se un lloc important en l’escena internacional.
La posició de la Xina és revisionista en tant que considera que ha estat privat del seu natural rol com a potència mundial. A diferència de la Federació Russa, no pretén tan desmantellar el sistema actual com influenciar-lo des de dins per a que viri paulatinament cap a un ordre xinès. Convertir-se en el líder mundial seguint les regles establertes com a forma de legitimar-se en front les actuals potències líders de l’ordre occidental.
Tot i aquesta voluntat de seguir les regles del joc (i alterar-les des de dintre), la Xina també ha fet ús de les accions en la zona gris, amb una política exterior assertiva en les àrees més properes, disputant la sobirania de diverses illes i roques en el Mar de la Xina meridional, per tal de reclamar una zona econòmica exclusiva major, així com duent a terme exercicis militars en les proximitats de Taiwan.
La lluita per l’ordre mundial
L’auge de Xina en les últimes dècades va dur als Estats Units a posar el focus a l’est asiàtic en el que s’ha conegut com el “Pivot cap a l’Àsia”. La importància de la regió no es deu només al creixement econòmic experimentat per la Xina, sinó, també a l’augment del desenvolupament generalitzat a la zona.
Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Europa va anar perdent importància estratègica per als Estats Units. Durant uns anys, l’atenció dels Estats Units es va centrar en l’Orient Pròxim, com bé poden exemplificar la Guerra del Golf i la Invasió d’Iraq del 2003 i la posterior ocupació.
Situant-nos a l’any 2022, sembla raonable que la Federació Russa cregués poder dur a terme accions com les de 2014, amb les que va annexionar-se la península de Crimea i va propiciar la creació de dues repúbliques secessionistes a l’est d’Ucraïna.
Alguns dels elements que podrien haver dut a Rússia a creure que l’ocasió era òptima per a soscavar l’ordre mundial són una OTAN sense objectiu aparent, en “mort cerebral” (en paraules de Macron) i una Unió Europea -molt especialment Alemanya- necessitada de gas barat per a reactivar la seva indústria, especialment després d’uns anys de pandèmia, i la dependència europea del gas rus a través del Nord Stream.
La República Popular Xinesa pot veure’s beneficiada amb la invasió russa d’Ucraïna. Aquest conflicte ha obligat als Estats Units a desviar la seva creixent atenció a l’Àsia per re-situar-la a Europa i, mentre Rússia intenta minar l’ordre actual, Xina pot jugar la carta del respecte per les regles i intentar mediar en un conflicte en el que, de moment, no hi forma part. Avui en dia estem presenciant una veritable lluita per l’ordre mundial entre diferents potències. Encara és d’hora per establir com serà l’ordre resultant i qui el liderarà, però del que no hi ha dubte és que aquesta lluita durarà anys, dècades potser.
Bibliografia de referència:
Fisas, V. (2023). La lucha por el orden mundial. El debate sobre las normas y las reglas del juego. Ediciones Catarata.
Mazarr, M. J., Institute, S. S., & Army War College, U. S. (2015, December 23). Mastering the Gray Zone: Understanding a Changing Era of Conflict. United States Army War College Press.
Sendagorta, F. (2020). Estrategias de poder. China Estados Unidos y Eiropa en la era de la gran rivalidad. Deusto.
Gasejar, mutilar, sotmetre. La política de les armes no letals.
Publicat: 15 Juny, 2022 Filed under: Literatura, Seguridad | Tags: Armes no letals, canó d'aigua, granada atordidora, llençadora, manifestacions, mossos d'esquadra, pilota de goma, seguretat, thin blue line Deixa un comentari
Paul Rocher és economista i diplomat en ciències socials per la prestigiosa universitat francesa Sciences-Po Paris i treballa com a investigador. És l’autor del llibre Gasear, mutilar, someter, publicat a Espanya per Katakrak Liburuak. En aquesta obra, Rocher analitza l’origen, la implementació i l’ús de les considerades com a armes no letals, especialment a França.
Armes no letals
Una arma és un instrument emprat en combat amb l’objectiu de matar, ferir o derrotar un adversari. En català, el diec ofereix una definició més senzilla, encara: Instrument fabricat a propòsit, de què se serveix l’home per a atacar o defensar-se. Les considerades com a “no letals” són aquelles la potència de les quals les situa entre les armes de foc convencionals i la força física del policia i que garanteixen un efecte limitat que mai provoca la mort ni una incapacitat permanent.
Aquestes armes “no letals” proporcionen una avantatge temporal als agents que els ha de permetre recuperar el control d’un espai mitjançant la debilitació, la paralització o la interrupció de les accions d’individus o grups. Degut a l’abast cada cop major d’aquestes armes, la gestió de les masses pot fer-se a distància, proporcionant una major seguretat als agents involucrats.
Les armes es poden classificar en cinètiques (porres, canons d’aigua, projectils de goma o foam i projecció de partícules), químiques (substàncies irritants, principalment), elèctriques, acústiques, òptiques (llums irritants) i energia dirigida (ones abrasadores). Aquestes tenen efectes diversos:
- Cinètiques: mitjançant el contacte de l’arma (o projectil) contra la persona objectiu, causa diferents graus de dolor en funció de la velocitat de l’arma (o projectil), de la distància i de la zona on impacta.
- Químiques: emprades habitualment en forma de granada, aquest tipus d’arma empra gasos lacrimogens i/o irritants per a dispersar a l’objectiu. A més, poden provocar sons molestos mitjançant la detonació d’una petita càrrega explosiva.
- Elèctriques: l’arma elèctrica més comú és el TASER, fabricat per Axon Enterprise, la qual neutralitza l’objectiu mitjançant una descàrrega elèctrica de 50.000 volts i 2,1 miliampers.
- Acústiques: mitjançant dispositius que puguin generar sons a més de 150 dB, ja siguin canons acústics o granades atordidores (que poden arribar als 165 db). El llindar del dany auditiu es considera que són 140 dB.
- Òptiques: tot i que encara no hi ha armes operatives, sí que les hi ha en desenvolupament. Aquestes tenen l’objectiu d’encegar temporalment l’objectiu, ja sigui mitjançant llum extremadament brillant o llums estroboscòpiques que poden causar efectes físics adversos, com ara vòmits.
Les armes no letals més conegudes i emprades per les policies són els projectils de goma o de plàstic, més comunment anomenats com a pilotes de goma. Aquestes es disparen amb una escopeta o llençadora disenyada a tals efectes. Els mossos d’esquadra utilitzen el model BT-GL06 de 40 mm del fabricant suïs Brugger & Thomet.
Colpejar més fort i més ràpid
Les armes considerades com a “no letals” són a l’origen de l’increment de la violència exercida per policies. La majoria d’armes no letals han ofert una avantatge tàctica a les policies, ja que han augmentat la distància a la que pot exercir-se el control de masses. Aquest augment de la distància ha disminuït el risc d’utilitzar les armes no letals.
L’avantatge de la policia en front dels manifestants es basa, doncs, en mantenir la distància. Mantenir aquesta avantatge suposa fer ús de les armes no letals disponibles sense conèixer les intencions concretes del grup de persones que tenen davant.
Les armes no letals provoquen una tendència a usar-les de forma precoç. Més greu encara, aquesta decisió es basa més en les suposicions del tirador (o dels seus comandaments) que de les intencions reals o evidents.
No Letals
Les armes no letals ofereixen una avantatge tàctica als cossos policials. El control de les masses pot realitzar-se a un menor risc per als agents, generant una tendència a usar-les de forma precoç. A més, el qualificatiu de l’arma com a “no letal” fa que el seu ús tingui menors costos polítics per als governs. Però, ho són realment, de no letals, aquestes armes?
Les armes considerades com a “no letals” ho són en situacions molt específiques. Els fabricants d’aquestes armes especifiquen les condicions en les quals el seu ús és no letal. Normalment, les proves que fan els fabricants són en situacions poc realistes: situacions estàtiques, bona il·luminació, visibilitat clara, amb una mesura precisa de la distància entre el tirador i l’objectiu, i degudament ventilades.
La realitat, però, no és aquesta. Les condicions en les quals una arma és no letal poden variar molt en el transcurs d’una protesta. Sovint, els escenaris en què s’acaben emprant aquestes armes són dinàmics, els tiradors estan sota estrès i la visibilitat pot ser reduïda degut a l’ús d’altres tipus d’armes, com els gasos lacrimògens. Inclús si es dispara un projectil de goma apuntant a una zona no letal, l’objectiu pot moure’s entre el moment en què s’ha disparat el projectil i el moment en el que rep l’impacte, passant a ser aquest en una zona letal, com pot ser el cap.
En una revisió de la literatura disponible sobre morts, ferides i incapacitacions permanents a causa de bales de goma i/o plàstic, així com d’altres armes similars (vegeu aquí), els autors van trobar informació de 1984 persones ferides entre 1990 i 2017, de les quals 53 en van morir i 300 van patir incapacitacions permanents.
Corporativisme
En els últims anys hem pogut presenciar que, davant de la violència i excessos policials, no manquen les justificacions d’aquesta. És un fenomen que hem observat als Estats Units, en les protestes pel Black Lives Matter, però també a casa nostra. L’epítome d’aquesta mena de justificacions és terme thin blue line (la fina línia blava) emprat pels que consideren que la policia és la fina línia que evita que la societat caigui en un caos violent.
Aquesta concepció crea una confrontació entre la policia, que defensa l’ordre de la societat, i qualsevol a qui aquests s’enfrontin. Així, la policia es veu a si mateixa en una fortalesa constantment assetjada. D’aquesta manera es crea un sentiment d’unitat, però al mateix temps justifica un excés de violència que justifiquen en la preservació de l’ordre. Aquests excessos s’han de cometre per evitar que la delinqüència assoli la societat.
Conclusió
Una arma no letal és aquella les característiques de la qual, en situacions molt específiques, no provoquen danys permanents o la mort. L’ús d’aquestes armes otorga avantatges als cossos policials pel que fa al control de masses, com pot ser en una manifestació. La qualificació d’aquestes armes com a “no letals” i l’avantatge que ofereixen fan que se’n faci un ús preventiu. Aquest ús preventiu és indiferent de les intencions que poguessin tenir les persones contra les que se’n fa ús, d’aquestes armes. El corporativisme, freqüent en cossos policials, contribueix a que el mal ús d’aquestes armes quedi impune. Degut a la seva potencial letalitat i l’ús excessiu que se’n fa, l’ús d’aquestes armes hauria d’estar més restringit, usat en situacions molt concretes i el seu ús degudament fiscalitzat.
La crisi rússo-ucraïniana: elements a tenir en consideració
Publicat: 31 gener, 2022 Filed under: Internacional, Política, Seguridad | Tags: actualitat, conflicte, crimea, geopolítica, nato, otan, política internacional, putin, relacions internacionals, russia, ucraïna, vladimir putin Deixa un comentariDurant els mesos de març i abril de 2021, Rússia va començar una forta mobilització de tropes cap a l’oest del seu territori, al voltant de la frontera nord, est i sud d’Ucraïna. La comunitat internacional tenia motius per a preocupar-se: al 2014, en el context de l’Euromaidán, uns “homenets verds” (soldats sense insígnia de cap país) van prendre el control de la península de Crimea i, després d’un referèndum, aquest territori va ser incorporat a la Federació Russa. Cal destacar que, fins a meitat del segle xx, la península de Crimea havia estat territori rus i que en ella ha hagut importants bases navals per controlar les aigües del Mar Negre, que connecta amb la Mediterrània Oriental a través del Bòsfor. Encara al 2014, uns dies més tard, les regions ucraïneses de Donetsk i Lugansk, amb un fort sentiment pro-rus, es declaraven independents. Aquestes dues regions estan situades a l’extrem oriental d’Ucraïna, a la frontera russa. Des de llavors, ha hagut un conflicte bèl·lic al Donbás entre les regions secessionistes pro-russes (l’economia de les quals la manté la pròpia Rússia) i el govern Ucraïnès. Tot i els esforços per posar fi a les hostilitats, materialitzats en els acords de Minsk i Minsk II entre Ucraïna, Rússia i la Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), aquests no s’han acabat d’implementar.
Conceptes bàsics de Relacions Internacionals
Com a disciplina acadèmica, les Relacions Internacionals és un camp amb un origen molt euro-cèntric. Tant els pensadors clàssics com els exemples històrics en base als quals s’ha format la disciplina han tendit a ser europeus: Tucídides, la Guerra del Peloponès, Hobbes, el sistema westfalià, el Concert d’Europa… Tot i poder no ser universal, el cert és que aquesta visió euro-cèntrica de les Relacions Internacionals és la que s’ha imposat al llarg i ample del món.
Com en qualsevol camp d’estudi, en les Relacions Internacionals hi ha diferents escoles de pensament i dintre d’elles hi ha múltiples branques i variants. La predominant d’aquestes escoles de pensament des dels orígens de la disciplina a inicis del segle xx ha estat la del “realisme”. El realisme en Relacions Internacionals es basa en els següents elements:
- L’actor principal en l’escena internacional són els Estats i aquests són ens unitaris (actuen amb una sola veu)
- El sistema internacional és anàrquic, en tant que no hi ha cap ens supra-estatal capaç de fer complir les normes
- I, per tant, els Estats actuen de forma racional per maximitzar el seu poder/seguretat en front altres competidors.
La seguretat russa
Rússia, com qualsevol altre Estat, té legítimes preocupacions per la seva seguretat. La Federació Russa, igual que la Unió Soviètica i l’Imperi Rus abans, té una debilitat geogràfica important cap a l’oest: la gran planície europea que va des de l’oest d’europa fins als Urals. Al llarg de la història, aquesta ha estat la principal ruta que han utilitzat altres potències per a envaïr Rússia, algunes d’elles allunyades geogràficament, com és el cas del Primer Imperi Francès.
Històricament, Rússia ha suplit aquesta debilitat tenint un àmpli coixí de seguretat entre el nucli històric rus i les potències rivals a l’oest, extenent el seu control fins a Polònia i Moldàvia, incloent Finlàndia, els països bàltics i Ucraïna. En paral·lel, Rússia ha comptat també amb la seva descomunal extensió geogràfica, la qual li ha donat un grau de profunditat estratègica incomparable amb altres Estats, així com amb uns hiverns gèlids que, a més, en arribar el desglaç de la primavera, convertien tot el territori en fangars que dificultaven l’acció militar.
Amb el desenvolupament de l’armament nuclear, la Unió Soviètica va trobar una altra eina per a garantir la seva seguretat. L’armament nuclear ha estat emprat com a arma dissuassòria per totes les potències nuclears, essent els Estats Units l’únic Estat que mai les ha utilitzat en una situació de guerra. És tal el potencial destructor de l’armament nuclear que cap Estat vol arriscar-se a acabar en una situació on pugui ser-ne objectiu d’aquestes. On millor s’exemplifica la capacitat dissuassòria de l’armament nuclear és en la doctrina de la destrucció mútua assegurada: si dues potències rivals disposen de prou armament nuclear per a assegurar la destrucció total de l’adversari i aquesta capacitat nuclear és impossible de ser eliminada en un primer atac, s’assegura així que aquest respondrà amb la seva màxima capacitat disponible, donant com a resultat la destrucció mútua. Ara bé, un atac nuclear a Rússia des de Ucraïna podria canviar les coses, ja que el temps de vol dels míssils nuclears es veuria substancialment reduït, dificultant així una resposta russa a temps que garantís la destrucció mútua assegurada.
L’OTAN com a principal amenaça per a Rússia
Al cap de poc d’acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats de l’Europa occidental van començar a veure com a potencial amenaça a la Unió Soviètica, amb la qual havient derrotat a l’Alemanya Nazi. La por a una expansió europea per part de la URSS és la base de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. L’element clau d’aquest tractat fundacional de l’Aliança atlàntica és l’Article 5 pel qual es considera que un un atac sobre territori nordamericà, europeu o insular atlàntic per sobre del tròpic de Càncer és un atac contra tots els membres de l’aliança, permetent així l’ús de la legítima defensa.
Amb la caiguda del Mur de Berlin al 1989, es va començar a plantejar la unificació d’Alemanya. El Secretari d’Estat (Ministre d’Afers Exteriors) James Baker de l’Administració de George H. W. Bush va donar garanties a Gobatxov, líder de la Unió Soviètica, que la unificació d’Alemanya no suposaria l’ampliació de la jurisdicció de l’OTAN ni una polzda cap a l’Est. Aquesta mateixa fòrmula va usar-se més vegades fins a la dissolució de la Unió Soviètica, incloent garanties de que si un país membre del Pacte de Varsòvia un dia abandonava aquesta aliança, no passaria a formar-ne part de l’OTAN.
La Guerra Freda va acabar al desembre de 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica. De la Unió Soviètica se’n van independitzar: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïnia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbadjian, Uzbekistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan, Turkmenistan i Rússia. L’OTAN, que s’havia dissenyat per contrarrestar a la Unió Soviètica, deixava de ser necessària, però tot i així, va continuar. Amb el temps, fins a 10 ex-repúbliques soviètiques o del Pacte de Varsòvia s’han unit a l’Aliança Atlàntica, a més d’Estats de l’antiga República de Iugoslàvia.
Des de llavors, l’OTAN s’ha ampliat fins a cinc vegades, incloent una clara expansió cap a l’Est. Al 1999 van entrar a l’Aliança Atlàntica la República Txeca, Hongria i Polònia; al 2004, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia; al 2009, Albània i Croàcia; al 2017, Montenegro; i al 2020, Macedònia del Nord. A més, a la Cimera de Bucarest de 2008, es va prometre a Ucraïna i a Geòrgia que serien membres de l’Aliança, tot i no poder-ho ser de forma immediata. D’aquesta manera, la zona coixí per a la seguretat russa s’ha anat disminuïnt. Actualment, l’OTAN ja hi és present a la frontera russa: Estònia i Letònia fan frontera amb Rússia, mentre que Lituània i Polònia fan frontera tots dos amb l’òblast de Kaliningrad, un exclau rus al Mar Bàltic.
Els temors russos respecte una OTAN cada cop més a l’Est es justifiquen per les intervencions armades en què l’Aliança Atlàntica hi ha participat. Per exemple, l’OTAN va dur a terme una campanya de bombardejos contra infraestructures a Sèrbia i contra forces sèrbies a Kosovo sense autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ja que tant la Xina com Rússia van anunciar que vetarien tal acció. L’OTAN va justificar la campanya de bombardejos dient que era una intervenció humanitària, tot i no estar contemplada a la Carta de Nacions Unides en els termes en què es va dur a terme. Rússia, tot i no vetar-la, també va veure amb recel la campanya de denagació de l’espai aèri a Líbia, amparada en la resolució 1973 de Nacions Unides, per evitar que l’exèrcit Libi de Gaddafi ataqués indiscriminadament la població civil, ja que les accions militars amparades en aquesta Resolució van sobrepassar el mandat i van acabar provocant un canvi de règim. Així, quan esclatà la Guerra Civil a Síria, Rússia no només va vetar resolucions per dur a terme accions similars -juntament amb Xina-, sinó que va involucrar-se en el conflicte a favor de Baixar Al-Assad, assegurant-se així la continuïtat de la base naval del Tartús, únic port de l’Armada Russa a la Mediterrània.
La seguretat de les antigues repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Vasòvia
El Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua (Pacte de Varsòvia), va ser creat l’any 1955 en resposta a la inclusió de la República Federal d’Alemanya a l’OTAN i en van formar part Albània (fins l’any 1968), Bulgària, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya, Hongria, Polònia, Romania i la Unió Soviètica, que n’era la potència líder. Amb aquesta aliança es buscava contrarrestar l’OTAN a Europa, assegurant un equilibri de forces.
La Unió Soviètica va intervenir a Hongria l’any 1956, a petició del líder del Partit Comunista Hongarès Ernő Gerő en esclatar una revolta en contra del lideratge estalinista i de la imposició de polítiques per part de la URSS al país. Aquesta intervenció va produïr-se després d’anunciar el Primer Ministre Imre Nagat que retiraria a Hongria del Pacte de Varsòvia amb la voluntat de convertir el país en neutral, com acabava de succeïr amb Àustria, i no aliniat. Quatre dies més tard va ser detingut i l’ordre pro-soviètic restaurat al país magiar.
L’any 1968 va iniciar-se a Txecoslovàquia un període de liberalització política amb l’elecció del reformista Alexander Dubček. El programa de reformes, conegut com a “socialisme amb rostre humà” pretenia reduïr o inclús eliminar la censura en els mitjans, permetre una major llibertat econòmica i descentralitzar el poder polític i administratiu. Brezhnev, líder de la Unió Soviètica, així com els presidents d’altres repúbliques del bloc de l’Est, es mostraren preocupats per si el procés iniciat a Txecoslovàquia acabava sent una “contrarrevolució” com la hongaresa. Tot i mostrar-se Txecolslovàquia disposada a controlar les tendències anti-socialistes i a romandra fidel al pacte de Varsòvia, la resta de membres del Pacte en seguien desconfiant. Així, la Unió Soviètica va declarar que estava disposada a intervenir en qualsevol país membre del Pacte de Varsòvia si mai s’establia un “sistema burgès” a cap d’ells. Com que Txecoslovàquia seugia sense plegar-se als designis soviètics, el 20 d’agost del 1968 s’inicià la invasió per part de la Unió Soviètica, Polònia, Bulgària i Hongria. Més tard, aquesta política d’intervenció es veuria plasmada en la doctrina Brezhnev, per la qual la Unió Soviètica considerava qualsevol amenaça a un govern socialista del bloc de l’Est com una amenaça a la totalitat del bloc i, per tant, en justificava la intervenció.
Les intervencions per part de Rússia no van limitar-se al període de la Guerra Freda. L’any 2003, a Geòrgia, va esclatar una “revolució de color” mitjançant la qual es va fer dimitir el president Eduard Shevardnadze, qui provenia del lideratge soviètic. Mikheil Saakashvili guanyà les eleccions presidencials i inicià una política d’acostament a occident, incloent la petició d’entrada a l’OTAN. Així, després d’uns anys d’empitjorament de les relacions entre Rússia i Geòrgia i després de la promesa del President dels Estats Units i del de Polònia a la Cimera de Bucarest d’incloure Geòrgia i Ucraïna en el Membership Action Plan de l’OTAN, Rússia va anunciar que aixecava les sancions imposades en el marc de la Mancomunitat d’Estats Independents (organització que agrupa les antigues Repúbliques Soviètiques) contra la regió separatista d’Abkhàzia, al nord oest de Geòrgia, i obria la porta a reconèixer la República d’Abkhàzia i la República del Sud d’Ossetia – Estat d’Alana. Quan a l’agost, fruit de les tensions entre ossetis i georgians a la frontera entre totes dues entitats, van iniciar-se els combats. A la setmana, un cop les tropes georgianes havien pres control de la capital d’Ossètia del Sud, la Federació Russa va acusar a Geòrgia d’atacar la república separatista i va intervenir-hi amb el pretext de garantir la pau. Des de la guerra, que va durar dotze dies, les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud controlen tot el seu territori de facto, amb el suport de la Federació Russa.
Entre Moldàvia i Ucraïna, al voltant del riu Dniester, se situa Transnístria, un altre Estat independent no reconegut, fruit de la desintegració de la Unió Soviètica. La comunitat internacional considera que aquesta república forma part de iure de Moldàvia. La particularitat d’aquest Estat és que està poblat majoritàriament per russos i que, igual que les repúbliques secessionistes de Geòrgia, aquesta depèn de Rússia a nivell econòmic, tot i no comptar amb el reconeixement com a Estat per cap membre de Nacions Unides.
En els països bàltics, independitzats de la Unió Soviètica a inicis de la dècada de 1990, hi trobem importants minoríes d’ètnia o parla russa. A Estònia, els russos conformen una quarta part de la població total (arribant a un 75% al comptat fronterer amb Rússia d’Ida-Viru); a Letònia, també conformen una quarta part de la població, distrubuïts principalment a les grans ciutats (arribant vora el 50% a les dues principals ciutats del país) i a regions de l’est del país, fronterers amb Rússia i Bielorrússia; finalment, a Lituània amb prou feines arriben al 5% de la població, sense representar una cohesió significant dins del país.
Conclusions
En moments de tensió com els actuals, cal actuar de forma assossegada. És important tenir en consideració els punts de vista de tots els estats i ponderar què és plausible i raonable. Així, veiem que Rússia té motius legítims per malfiar de l’OTAN, organització que va ser creada per contenir la Unió Soviètica, de la qual n’és successora i, fins ara, els moviments de tropes s’han limitat a l’interior del seu territori. Una hipotètica entrada d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica posaria en perill la seguretat russa, la qual tem que els Estats Units despleguin sistemes d’armament apuntant-los al seu “pati de casa”. Iguals de legítimes i raonables són les preocupacions ucraïneses, així com les d’altres ex-repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Varsòvia: no seria la primera vegada que des de Rússia s’ha intervingut en aquests Estats; passar a formar part de l’OTAN garantiria la seva seguretat, equiparant l’equilibri de forces amb la Federació Russa.
La sobirania dels Estats i la igualtat entre ells és un element fonamental del sistema actual de relacions internacionals. No obstant, les relacions de força entre ells no són iguals. Tradicionalment, les potències han estat capaces de moldejar aquesta realitat. Lluny queden els dies d’hegemonia americana indiscutida, i els Estats Units d’Amèrica ja no són la única potència que intervé obertament en altres conflictes, com és el cas a Síria. La pivotació nordamericana cap al pacífic per la rivalitat amb una Xina en ascens ha fet que els Estats Units hagi anat deixant de banda altres regions. En política els buits de poder duren poc, i no sempre és fàcil determinar qui n’ocuparà el lloc. La creixent tensió a Ucraïna suposa un dilema per als Estats Units, líder de l’OTAN. Per una banda, plegar-se a les demandes russes pot ser llegit com una cessió a un xantatge armat, donant peu a que es repeteixi en altres ocasions; a més, donaria a entendre a altres països com Taiwan que no està disposada a protegir la seva sobirania. Per altra banda, una sobreactuació a Ucraïna, com sembla que està fent el president Joe Biden, pot dur a una escalada de tensió que desemboqui en un conflicte obert que obligaria a desviar atenció i recursos que haurien d’anar destinats a contrarrestar la Xina al pacífic.
La fi del control policial
Publicat: 18 Desembre, 2021 Filed under: Seguridad | Tags: Alex S. Vitale, control policial, defund police, El tigre de paper, guerra contra les drogues, La fi del control policial, Llibre, Policia, Reforma policial Deixa un comentariL’enorme augment de la vigilància policial i de l’empresonament dels últims quaranta anys es basa en l’argument ideològic que la delinqüència i el desordre són el resultat de la manca de moral personal i que només es poden reduir mitjançant sancions punitives molt dures. Aquesta perspectiva neoconservadora conserva i reforça la privació de drets polítics, socials i econòmics de milions de persones que són controlades de ben a prop per una policia regresiva i invasiva o tancades en presons i penals
Alex S. Vital
En aquesta obra, el sociòleg i especialista en control policial nord americà Alex S. Vitale ens proposa una nova forma de concebre la seguretat que sigui més justa, menys punitiva, menys lesiva i, com a conseqüència de tot plegat, més segura per a tothom. La immensa majoria d’aspectes d’aquest estudi estan basats en els Estats Units d’Amèrica, un país que, en aquest aspecte, és bastant únic, però les anàlisis i les conclusions són perfectament aplicables a casa nostra.
El llibre consta de deu capítols on analitza per què les propostes de reforma policial actuals no tindran bons resultats, l’origen de la policia moderna -amb la seva gènesi punitivista- i vuit capítols temàtics sobre: el sistema educatiu, la salut mental, el sensellarisme, el treball sexual, la guerra contra les drogues, la guerra contre les bandes, la policia de frontera i la policia política. En aquests vuit capítols s’il·lustra la problemàtica amb casos específics dels Estats Units però, tot i així, molts d’ells ens resulten familiars, ja sigui per la gran difusió en mitjans de comunicació, ja sigui perquè ens en trobem de similars amb les nostres policies. Cada un d’aquests capítols fa un recull de models de reforma que s’han proposat o implementat a altres països per mirar de solucionar la problemàtica en qüestió però els resultats no acostumen a ser massa encoratjadors: sovint resulten més cars i no tenen un impacte significatiu. Vitale no es conforma amb les propostes de reforma policial i, en el seu lloc, proposa alternatives al control punitivista exercit per la policia. És en aquestes propostes que rau la vàlua d’aquest llibre.
A grans trets, les alternatives que planteja Vitale passen per limitar les tasques policials, destinar més recursos als sistemes educatius, sanitaris, a la millora dels barris i a millorar les condicions de vida de les classes menys afavorides (millors salaris, millors condicions de treball, millors habitatges, permetre la creació i l’activitat de sindicats, etc.). Molts d’aquests recursos haurien de sortir de les policies. És cap a els cossos policials que s’hi han destinat més recursos per reduir la criminalitat, i no només aquest augment de recursos cap als cossos (més personal, més equipament, sovint militar, etc.) no han millorat la situació sinó que, de retruc, la policia s’ha militaritzat, generant més inseguretat.
I la militarització de la policia és un dels factors clau que, segons Vitale, més contribueixen a la ineficàcia de la policia per a generar seguretat. La militarització de la policia, ja sigui mitjançant armament, equipament, vehicles o tàctiques, fa que la policia vegi a la ciutadania com una potencial amenaça. Quan la policia deixa de veure la ciutadania com a algú a qui protegir i algú a qui deure’s i, per contra, passa a percebre’l com una amenaça, estarà més disposada a exercir força per gestionar conflictes que no la requereixen. La policia militaritzada, a més, genera més desconfiança en la ciutadania i aquesta és més reticent en acudir-hi.
Per últim, és essencial que la policia sigui controlada i fiscalitzada per civils. Aquest control ha de provenir dels diferents governs, cert, però també hi ha de participar la societat civil. La fiscalització de la policia no ha de ser vista com una amenaça sinó com una mesura de confiança. La ciutadania ha de confiar en la policia i, per a fer-ho, aquesta ha de ser transparent i assumir responsabilitats.
És una molt bona notícia que puguem gaudir d’assaigs d’aquesta talla en català, tasca que s’ha d’agrair a El tigre de paper. A més, esperem que obres com la d’Alex S. Vitale ajudin a promoure el debat sobre el model policial que s’està encetant a Catalunya.
21D, ¿Y ahora, qué?
Publicat: 22 Desembre, 2017 Filed under: Política | Tags: 21D, Ada Colau, albiol, arrimades, artur mas, bloque, C's, Candidatures d'unitat popular, carles riera, cataluña, Cataluña en Comú, catalunya, Cárcel, CeC, CeC-Podem, ciudadanos, constitucionalismo, CUP, Dante-Fachín, división, Doménech, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, Estremera, federalisme, federalismo, iceta, Independencia, Junqueras, Juntos por Cataluña, Junts x Catalunya, JxCat, levy, Llarenas, m. rajoy, Marta Rovira, mayoría silenciosa, millo, Podem, Podemos, PP, ppc, PSC, puchdemón, puigdemont, rajoy, rivera, Supremo, unió, unionismo, Xavier Doménech Deixa un comentari
Ayer 21 de diciembre se celebraron las elecciones más atípicas desde el regreso de la democracia a España. Convocadas por Rajoy, posiblemente de modo irregular, en base al artículo 155, con Puigdemont en Bruselas, con Junqueras, entre otros, en prisión preventiva, y celebradas en un jueves laborable. Con el 99,89% del voto escrutado y con un diputado en disputa entre PP y C’s en Tarragona, los resultados son los siguientes: C’s gana con 37 diputados (25,37%), JxC queda como segunda fuerza con 34 diputados (21,65%), ERC como tercera fuerza con 32 diputados (21,39%), PSC cuarta fuerza con 17 diputados (13,88%), CeC-Podem quinta fuerza con 8 diputados (7,45%), CUP sexta fuerza con 4 diputados (4,45%), y PP séptimo y último lugar con 3 diputados (4,24%). Veamos, a falta de análisis más concienzudos, qué ha pasado. La participación, sin recuento del voto exterior, ha sido récord: 81,94%. Dicha cifra puede considerarse una ‘participación total’.
Inés Arrimadas ha ganado sobre todo en el área metropolitana de Barcelona, antiguo cinturón rojo y capital incluidos, y en Tarragona y sus alrededores, así como en el Valle de Arán y en Lleida capital. El President Puigdemont, desde Bruselas ha ganado en la Cataluña interior, desde la província de Lleida hasta Girona, ganando en esta última capital de província. Esquerra Republicana, a pesar de Marta Rovira, ha ganado en las tierras del Ebro, en algunos municipios pequeños del área metropolitana de Barcelona y algunos otros municipios en la província de Lleida. El PSC es el único otro partido en haber ganado en algún municipio, concretamente en Canejan, un pequeño municipio del Valle de Arán de apenas 97 habitantes.
La victoria de Arrimadas puede ser efímera. El bloque independentista sigue sumando más que el bloque constitucionalista, se incluya a Cataluña en Comú-Podem o no. Junts x Catalunya y ERC suman 66 diputados, más que suficiente para formar gobierno en minoría, y con los 4 diputados de la CUP se superan en 2 la mayoría absoluta. Por el otro lado, Ciudadanos, PP y PSC llegan a los 57. Si nos olvidamos que CeC no se han querido situar en la cuestión independencia-unión, que han dicho que en CeC hay sitio para independentistas, que la prensa de la caverna ha situado a Podemos del lado de los independentistas; si olvidamos todo esto, digo, el bloque constitucionalista sigue sin sumar, pues de 57 pasaría a 65, tres por debajo de la mayoría absoluta, y cinco por debajo del bloque independentista. Sería hacer trampas sumar los ocho diputados de los de Doménech y Colau al bloque independentista, pues ellos mismos han dicho que no van a luchar por dicha idea, y la prensa independentista los ha acusado de unionistas y de ponerse del lado de los del 155 y las porras.
El bloque independentista baja en 2 diputados, pero rompe la idea de que una alta participación lo perjudica. El voto independentista ha ido creciendo desde 2012. En dichos comicios obtuvieron 1.740.818 votos, en 2015, 1.966.508, y en las elecciones de 2017 2.063.361 votos, cifra incluso superior a la del referéndum del 1O: 2.044.038. Aun así, el bloque independentista sigue sin sumar más de la mitad de los sufragios. Esta vez suman 47,49%, porcentaje ligeramente inferior a los comicios de 2015 (47,8%) o de 2012, (47,87%). Por el camino hemos descubierto que a ERC y a la ex-Convergència no les sale a cuenta ir juntos, y también que PDeCat no es muy buena marca: cuanto más se esconda, mejor.
El bloque unionista también ha crecido. Para hacer dicho cálculo he excluido a ICV, CSQEP y CeC. Ya en las anteriores elecciones escribí al respecto de la falta de posicionamiento de CSQEP (aquí). En 2012, PSC, PP y C’s sumaban 1.271.395 votos (34,96%), en 2015 sumaban 1.608.840 (39,11%), y en estas elecciones 1.889.176 (43,49%). El unionismo sube más que el independentismo, pero aun así, excluyendo a ICV-CSQEP-CeC de la ecuación, sigue estando por debajo. Si añadiéramos los votos que recibieron estas formaciones, las cifras cambian significativamente: en 2012 1.6331.100 votos (44,85%), en 2015 1.976.453 (48,05%), y en 2017 2.212.871 (50.94%). Con o sin la contribución de los comunes, con una participación de más del 80% no se puede volver a usar la mal llamada ‘mayoría silenciosa’.
¿Y ahora, qué? El tablero de juego ha cambiado, aunque no demasiado. Un gobierno no independentista es prácticamente imposible. Arrimadas no será capaz de formar gobierno, pero nos espera una legislatura en la que reivindicará haber obtenido uno de cada cuatro votos, que la Cataluña real es la que representa su partido. Un ejecutivo independentista parece de fácil formación, pues se tienen los escaños, pero me surgen varias preguntas: ¿Quién será President? ¿Habrá buena relación entre JxCat y ERC? ¿Con qué apoyos? ¿Se podrá hacer entrar en vereda a las CUP para que den apoyo a un ejecutivo que puede que no sea tan unilateralista como ellos?
El independentismo y el unionismo suben. ¿Entonces, quién baja? Los comunes y la esperanza de que un cambio de gobierno en España pueda solucionar algo en Cataluña. El difícil equilibrio que han intentado mantener Doménech y los afines a Iglesias no ha dado resultado. La formación pasa de ganar las elecciones generales en Cataluña a obtener 3 diputados menos que en la legislatura anterior. Con un 81,94% de participación ya no hay dualidad de voto generales-autonómicas.
Pese a los buenos resultados del independentismo, no me atrevo a afirmar que estos hayan ganado. La Cataluña post-21D, post-155 y post-1O, con procesos judiciales abiertos, con el Supremo queriendo incluir a Marta Rovira, Anna Gabriel y Artur Mas en las causas por sedición y rebelión es una Cataluña dividida en casi dos mitades iguales. El gobierno que salga de estos comicios, seguramente independentista, deberá hacer más para incluir aquella mitad que no es independentista. No es seguro que Puigdemont, posible presidenciable, pueda regresar sin ser detenido. Figuras importantes del anterior ejecutivo tampoco es seguro que puedan tomar posesión de sus actas de diputados. El independentismo, fuerte en las calles, está tocado en las instituciones.
La victoria de Arrimadas puede ser amarga para la derecha española. Por un lado, es la fuerza mayoritaria en Cataluña. Recordemos que Ciudadanos es un partido que nació hace 11 años, en Cataluña, y que en este poco tiempo ha pasado a ser el primer partido de la oposición en la anterior legislatura, y la primera fuerza en el parlamento tras los presentes comicios. No solo ha tenido un crecimiento meteórico en Cataluña, en las Cortes Generales ha obtenido unos resultados decentes, y tras la victoria en Cataluña, seguramente sigan creciendo en España. Pero por otro lado, Ciudadanos ha crecido a costa de PSC y de PP, crecimiento que seguramente no se consolide, y que es la victoria con el porcentaje de votos más bajo en 37 años. El artículo 155 ha sido aplicado gracias al PP, pese a que Rajoy no quería hacerlo si no era con el apoyo de PSOE y C’s. Ahora hemos visto que C’s ha capitalizado todo el voto de los partidarios del 155. El PP, con 3 diputados, ha sido relegado al grupo mixto junto a la CUP. El 21D ha sido la derrota del PP en Cataluña, y esta derrota puede resonar en el resto de España. Al PP se le culpa de la mala gestión de Cataluña, y Ciudadanos se lleva el mérito del 155. Seguramente Ciudadanos crezca en el resto de España a costa del PP en los próximos meses.
Las elecciones las ha ganado Ciudadanos, pese a que sea una victoria inútil; el independentismo ha revalidado mayoría absoluta y resultados del 1O. Tenemos un empate con dos bloques casi idénticos. Pero lo importante de estas elecciones no es quién las ha ganado mas quién las ha perdido. El 21D suma varios perdedores. Ha perdido el PP, a quien se le va a complicar lo que queda de legislatura española. Ha perdido CeC-Podem, que deberían ver que su equidistancia y ‘tercera vía’ no tiene apoyos significativos en Cataluña. La única vía sensata, según Iglesias, no es querida por los catalanes. Miedo me da saber qué pensará ahora. Y también ha perdido el 155. La intervención exprés no ha servido para nada bueno. Los partidarios de dicho artículo, en vez de aceptar la derrota, encontrarán excusas en la no-intervención del sistema educativo catalán, y en la no-intervención de los medios públicos catalanes. Con semejante cortedad de miras, no creo que el conflicto desescale.
El blog d'en Martí 
.svg){kind=link}